26/05/2014 | Publicat per

Rocío Martínez-Sampere 31 agost, 2013 Article Diari Ara (31/08/2013)

Vaig comprometre aquest article per parlar del dret a decidir  fa molts dies. Entremig la polèmica suscitada per un article sorollós que afirmava que sobraven al PSC els que, per vanitat, parlaven i aplaudien poc, em fa dedicar menys línies al que volia dir; tot sabent que em serà difícil trobar l’equilibri entre la voluntat de no contribuir a un debat un tant grotesc i amb conseqüències més que dubtoses pel col·lectiu i el deure de  posicionar-me,  en contra del que em recomanen tants per no prendre mal, amb en aquesta malentesa visió que creu que no parlar i quedar-se a la sala d’espera és la millor inversió de futur.

Conec pocs polítics que no siguem vanitosos, la veritat. Perquè per poder erigir-te en representat dels ciutadans, en portador d’uns valors i d’una història, per poder creure que tú, individu, pots representar un col.lectiu, necessites una certa vanitat. El que diferencia als grans polítics no és l’absència de vanitat,  sinó la combinació d’aquesta amb una vocació de servei, i una substància de pensament que  permeti mirar lluny. I sentit comú. Això també fa falta. En canvi, amb vanitat o sense, he d’admetre que jo no sabria fer aquest exercici de revisió crítica i nítida del nostre passat que fan alguns adversaris polítics, però també companys del PSC i aleshores protagonistes. Que no només saben exactament, en un exercici prácticament taumatúrgic,  en què ens vam equivocar, sinó que van més enllà i saben qui es va equivocar i qui no -suposo. Quan encara a dia d’avui em pregunten si Maragall o Montilla i amb quines proporcions m’entra un balbuceig i no sé que dir. I curiosament és aquest no saber que, a la vegada, em fa creure i lluitar pel PSC. Quines paradoxes!

Fins aquí unes ratlles de la disputa no menor i encara incerta entre maneres d’entendre la política, les sigles, l’autoritat i el lideratge. Però una disputa que també és un símbol del desconcert en que es troba el nostre país, immers en una crisi econòmica, social i nacional de la que si en volem sortir bé i tots, no podrem receptar el de sempre perquè l’únic inacceptable és l’statu quo. És en aquest sentit que l’aposta pel dret a decidir pren tot el sentit. Perquè no només és un argument potent de radicalitat democràtica sinó també de credibilitat respecte a les opcions –de nou pacte o de ruptura- de la relació Catalunya-Espanya. Una Espanya que faria bé en deixar-se d’exclamar per la secessió i s’escarrassés en convèncer-nos perquè és bona la unió.

Després de la sentència sobre l’Estatut, la consulta pot ser per al catalanisme polític del S.XXI l’equivalent al que la recuperació de l’autogovern va ser per al catalanisme del S.XX. Aleshores no tots volien el mateix ni per utilitzar-ho pel mateix, però a la vegada, tots coincidien en l’essencial. Reclamo doncs més empatia. I més reconeixement de l’altre. No participaré a la “via catalana”. Però no només em mereix respecte perquè aplegarà ciutadans que aspirem algun dia a governar i amb els que convivim, sinó també perquè tenen raons que no em són gens alienes. La ridiculització de l’independentisme em sembla absurda. Tant com la presentació de la independència com a poció màgica. Però al mateix temps,  també reclamo empatia cap al PSC. Perquè sí, d’acord, amb una actitud a vegades massa reactiva i cautelosa, però si no reconeixem la importància  que el PSC estigui a favor de la consulta i ho hagi demostrat votant-ho a Madrid (amb aquesta direcció de Pere Navarro, per cert), no estarem utilitzant tota la força que podem tenir i necessitem com a país. Si la reivindicació de la consulta s’equipara i es redueix a una reivindicació per la independència, és converteix en un tràmit i no en la possibilitat democràtica de configurar una nova etapa –la que sigui-,  ho estarem fent malament. 97 diputats de 135 continuen sent una de les nostres forces més importants.

Ara bé, una forma d’Estat no determina una societat. I per això és tant important que les propostes polítiques siguin completes. Malament si combinem ambició nacional amb resignació social, ambició de futur amb resignació de present. Ni podem deixar que els arbres no ens deixin veure el bosc ni podem pretendre que tindrem bosc si talem els arbres. Aquesta és la complexitat. I l’haurem de saber gestionar. I el govern Mas en això demostra una incompetència en tota regla (vegi’s el capítol etern dels pressupostos o com descoloreixen la senyera amb el cas Palau). Això tampoc val.

Haurem doncs de fer un esforç d’empatia, per gestionar la complexitat. Però també un esforç de coratge, per gestionar la dificultat. I un esforç, titànic, de sensibilitat social. El preu de no fer és massa alt. En aquests 35 anys a Espanya la cultura institucional de la transició ha anat guanyat terreny a la cultura de la transgressió i la innovació. La inacció guanya a l’acció, les polítiques incrementalistes on tothom guanya a les reformes reals on alguns hi perdríen. És més segur no dir que dir. Atacar a l’adversari que guanyar recolzaments. Acaba sent més important no perdre que guanyar. Però això s’està acabant. Afortunadament. La crisi ho ha posat en crisi.

Per tant només guanyarem si sabem canviar i vèncer la inèrcia. Si sabem combinar ambició i responsabilitat. Si sabem estar units per ser diferents. Si acceptem el conflicte no com una petita guerra de posicions,  sinó com la possibilitat de generar una síntesi integradora d’un nou escenari. No podem oblidar que tenim la obligació de conviure perquè la cohesió civil és el nostre be més preuat com a poble. I per això estic convençuda que s’imposarà la sensatesa, la cohabitació, la convivència. Sobretot en les rengles socialistes perquè per sobre de tot som progressistes, portem inoculat l’adn de la cohesió. Sabrem conviure sense necessitat de casar-nos.

Davant la Catalunya dels monosíl·labs, dels monotemes, de la política feta a base de la suma de monòlegs, de la confusió entre clarificació i simplificació, dels sorolls i els silencis ensordidors,  hi ha una Catalunya que espera. Haurem d’aprendre a conquerir-la amb paraules, amb diàleg, amb empatia, amb les contradiccions sorgides de la honestedat i amb la creativitat que sorgeix dels dubtes. Amb risc i amb paciència. Amb seny i amb rauxa. No sé si serà possible, però el que és imperdonable és no intentar-ho.